Saldonar acaba d'editar l'últim llibre de poesies de l'alguerès Antoni Canu. Carles Duarte ho ressenya al Diari de Girona

De vegades, quan ens referim a l'àmbit lingüístic català, obviem la realitat algueresa. A l'illa de Sardenya, vinculada a la corona catalanoaragonesa des del segle XIV fins al XVIII, hi ha una ciutat, l'Alguer, on el català s'ha mantingut com a llengua pròpia fins avui, convivint-hi amb el sard i l'italià.

Després d'un període en què la comunitat algueresa havia quedat desconnectada de la resta dels territoris de llengua catalana, al segle XIX es reprenen els lligams. Una figura clau va ser el diplomàtic reusenc Eduard Toda, cònsol a la capital de Sardenya, Càller, que va publicar el 1888 el llibre Un poble català d'Itàlia: l'Alguer. L'any 1902 es va crear a l'Alguer una primera agrupació catalanista, amb Joan Palomba o Antoni Ciuffo, conegut com Ramon Clavellet. Tots dos van representar l'Alguer al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906.

El daltabaix de la Guerra Civil va obrir un parèntesi en les relacions amb l'Alguer, que es van reprendre amb força arran del Retrobament, de 1960, en què una expedició integrada per intel·lectuals i membres de la societat civil va arribar amb vaixell a l'Alguer i va ser rebuda pel seu alcalde i per milers de ciutadans. Des d'aleshores, amb més o menys intensitat, s'han construït espais de col·laboració amb l'Alguer en el camp lingüístic, cultural i educatiu, però també pel que fa al turisme i les activitats econòmiques.

La Generalitat de Catalunya hi va obrir una delegació, tancada per l'aplicació del 155 i represa amb el Govern Torra. Personalitats claus a l'hora de fer possible des de Catalunya el treball en comú han estat Pere Català Roca, Joaquim Arenas, Joan-Elies Adell, Pere Mayans... Pel que fa a l'Alguer, podem mencionar noms de lingüistes, cantants i escriptors com Pasqual Scanu, Rafael Caria, Antoni Nughes, Francesc Manunta, Enzo Sogos, Antonello Colledanchise, Antoni Arca, Luca Scala, Carmela Frulio, els germans Guido i Aldo Sari, Pino Piras, Claudi Sanna, Franca Masu..., però també activistes decisius com Pasqual Mellai, Antoni Martinelli, Carla Valentino, Irene Coghene... 

L'edició a Catalunya del llibre Ànimes precioses (Saldonar, 2019) del poeta alguerès Antoni Canu ens ofereix una excel·lent oportunitat per endinsar-nos en un autor indispensable per tenir una visió completa de la nostra literatura. Avui la poesia algueresa compta amb figures d'una qualitat extraordinària. Resulta recomanable l'antologia de Joan-Alies Adell La tercera illa. Poesia catalana de l'Alguer (1945-2013) (Saldonar, 2013). 

Canu, nascut a la ciutat sarda d'Ocier, va adoptar el català en anar a viure a l'Alguer i ha assolit una profunditat humana i poètica excepcionals. La seva obra impressionant neix arrelada a la terra i reflecteix una mirada que respira mediterraneïtat, però també un diàleg amb la tradició i amb grans autors contemporanis. Podem percebre-hi, per exemple, ressons de Walt Whitman o de Derek Walcott. Canu ens colpeix amb versos com aquests: «com un asceta he llegit / lo llibre de la terra» o «Jo me senteix / arrelat a la terra / i les sues venes / són les mies venes».