VilaWeb publica una entrevista d'Andreu Barnils a Jordi Borràs per la publicació de Desmuntant Societat Civil Catalana

Jordi Borràs (1981) és fotògraf, il·lustrador, i autor. Treballa per a El Món, Crític i La Directa, i fa anys que documenta la ultradreta a Catalunya amb la seva màquina fotogràfica. Però aquesta vegada ho ha fet amb el teclat de l’ordinador. En el seu llibre Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar), no hi apareix ni una sola fotografia. Tot és text (i un codi QR per a llegir escoltant música). El llibre explica l’organització Societat Civil Catalana per dins. L’organització que havia de competir amb l’ANC. Però Borràs argumenta un dels motius pels quals SCC no ha acabat d’arrelar a Catalunya: els vincles amb l’extrema dreta. Quedem amb Borràs per a parlar-ne a tocar del Pati Llimona de Barcelona, on ahir va presentar aquest tercer llibre seu, després de Warcelona, una història de violència, i Plus Ultra, crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya.

—Frase del llibre: ‘El meu avi disparava amb bales de canons i jo disparo amb la càmera.’

—Una cosa així em va dir el meu oncle Gabriel. I em va agradar molt. Fa il·lusió que t’ho diguin. Per mi el meu avi és un referent. Una manera de combatre el mateix enemic, vuitanta anys després. I això és trist. Que encara estiguem així! Mon avi va ser de la lleva del biberó, va fer exili i va tornar. Va acabar la guerra com a capità d’artilleria, i disparant contra el seu poble, Gandesa.

—Molt interessant quan expliqueu que tot el cúmul d’organitzacions que funden SCC són del 2012. No ho hauria dit mai, que fossin tan recents.

—És clar. L’associacionisme espanyolista a Catalunya s’havia centrat en la llengua. No veien en perill la unitat territorial. Havien de crear una cosa nova. I no tenien l’estructura formada. L’associacionisme català té dècades, segles i tot. Però l’associacionisme unionista és recent.

—D’on surt la idea de crear Societat Civil Catalana?

—De la delegada del govern, Llanos de Luna, segons la hipòtesi de Xavier Rius Sant. Podria ser, perquè les fonts que té són creïbles. I perquè tot apunta que les peces les ha d’ajuntar algú: i tot indica que és l’estat. Una cosa sí que és clara, i al llibre es demostra. És una organització que neix de dalt a baix, verticalment. No sabem qui hi ha a a l’extrem. Però si a l’esglaó de sota: cercles de poder, polítics, econòmics, i integristes catòlics. A la dreta de l’Opus Dei. Misses en llatí, i pre-conciliars, el diumenge. Parlem d’això.

—L’altra opció és que la idea sortís de Mariano Ganduxer.

—Sí, un gran empresari català. Ho diu Bosch. Que Ganduxer va unir Coll i Bosch. El problema és que Bosch va dir-ho quan Ganduxer acabava de morir i no podem preguntar-li-ho. I Bosch m’havia mentit en més ocasions.

—Quines mentides?

—Em va dir que l’únic vincle entre Somatemps i Societat Civil Catalana era ell. I en aquest llibre ho desmenteixo, perquè en un dels documents interns de SCC a què hem tingut accés, hi apareixen trenta dels fundadors. I deu són de Somatemps. Bosch no era pas l’únic de Somatemps i de SCC.

—Per situar el lector. Què és Somatemps?

—Somatemps és el nucli fundador de SCC. És una organització d’extrema dreta. I no ho dic jo. Són els Mossos d’Esquadra, que així els han classificat. Ho vam saber perquè el diputat d’Iniciativa Jaume Bosch, al Parlament de Catalunya, va dir que va demanar-ne informació al Departament d’Interior i li van respondre que hauria d’obtenir la informació a la comissió de secrets, perquè era un cas relacionat amb l’extrema dreta. I Somatemps agrupa els cervells de l’extrema dreta. No els caps rapats: formats i amb nivell acadèmic.

—Per exemple?

—Barraycoa. Persona molt intel·ligent, professor universitari, i un pou de saviesa. Una altra cosa és que hi estiguis d’acord.

—En dius l’ou de la serp, de Somatemps.

—Sí. Perquè t’adones que el pes gestacional més gran de les cinquanta-dues organitzacions que suposadament conformen SCC és Somatemps. Començant pel president fundador, Josep Ramon Bosch. President gairebé fins ara.

—A la memòria econòmica del 2014 ensenyeu que reben un milió d’euros. I el 97%, anònim.

—Sobta que rebessin més diners que la fundació Catdem, que tant se n’ha parlat. Tothom escandalitzat, però aquí ningú no ha posat la lupa a SCC. Entre els pocs que n’han parlat hi ha Fèlix Revuelta, de NaturHouse, que va dir al programa ‘El cascabel’, de 13TV, que ell sí donava suport a SCC. No va dir explícitament que els donava diners, però ho va deixar entendre. És dels pocs casos que en sabem res. Perquè tota la resta és anònim. Sí que parlo, en el capítol de mecenes, de Telefònica. Un mitjà de comunicació diu que a l’Íbex-35 és on hi ha els pagadors de SCC. I un periodista explica que li van dir que fos benvolent amb SCC, perquè un dels grans anunciants del diari era Telefònica. Parlem d’un dels diaris de més tirada, i de Madrid.

—Us heu frenat amb la prosa poètica. I això que al primer capítol em pensava que ho faríeu… 

—He volgut barrejar un relat mig biogràfic, per no fer una cosa tan feixuga. Que tothom se’l pugui llegir. Perquè és un llibre per a malalts. Molt específic. I perquè algú s’hi enganxi hi poso autobiografia. I em permet d’explicar coses que m’han passat i que s’havien de dir.

—Per exemple, el tros on expliqueu com us passen informació en una botiga d’Apple Store

—Podria ser un capítol de l’Stieg Larsson. Però és que hi ha hagut coses d’aquest any i mig que han anat per aquí. En aquest cas, rebo un correu d’una font que no conec del tot. I vull anar a la cita sense patir per la meva integritat física, ni de les meves cames. Era l’època que jo havia començat a rebre amenaces. Vaig col·locar-me en una part on pogués fugir si em trobava en perill. I aleshores rebo pel mòbil un missatge: ‘Tens un arxiu informàtic en un ordinador de l’Apple Store.’ I allà el vaig anar a recollir. Era encriptat, tenia el codi. Hi he modificat algunes dades per seguretat i per protegir fonts. N’hi ha que encara són més cinematogràfiques i no les puc dir.

—Quant fa que aneu amb compte?

—Un any i mig. I no parlo ara de seguretat física. Sinó d’informàtica. Per començar, un periodista ha de ser el primer a prendre mesures de seguretat. El seu compromís és protegir les seves fonts. És una formació més que hem d’adquirir. Qualsevol ‘cibermatat’ de quinze anys, amb una antena de wi-fi, es posa aquí fora del bar i pot captar els whatsapp que entren i surten d’un telèfon. La gent no n’és conscient.

—Amb quants membres de SCC heu pogut parlar?

—Amb el president anterior, Josep Ramon Bosch; el vice-president Coll, que em va penjar el telèfon immediatament; Dani Tercero, de premsa, molt diligent i molt amable; i Marccus Pučnik, responsable d’Internacional de SCC, una persona clau que vaig conèixer a la recta final del llibre. M’ha ajudat en el rigor. I més ara que els ha deixat. Pučnik no vol fer propaganda ni demagògia. Simplement creu que hi ha prou proves, i de pes, per a ser rigorosos respecte als vincles amb l’extrema dreta. No li han agradat de cap manera. I per això els va deixar.

—Més fonts interessants?

—Doncs en tinc de l’unionisme progressista. Gent que en cap cas no vol la independència de Catalunya, però que no volen barrejar-se amb segons qui. El primer afectat de no dotar d’un cordó sanitari entre l’espanyolisme democràtic i l’extrema dreta és l’unionisme mateix.

—Com ha costat que els grans mitjans expliquin bé SCC, i no només la cara amable!

—Costa molt, i hi ha certa por. Vivim en un país que ha estat quaranta anys sota el jou de la dictadura, i quaranta més de propina. I SCC és una mostra d’aquesta propina: la convivència de l’extrema dreta. Recordem que el 2103 el president Bosch se’n va anar a fer un homenatge al ‘Alzamiento nacional’, al Coll del Moro. Simptomàtic d’una societat que encara està malalta. Hi ha un pòsit de por. I en mitjans públics costa molt de parlar de SCC perquè és feta des del poder.