Xavier Puig i Sedano entrevista a El Temps el catedràtic d'Afers Internacionals a la Universitat de Georgia especialitzat en extrema dreta Cas Mudde, arran de la traducció a Saldonar del seu llibre Ultradreta. Podeu llegir l'entrevista aquí

—Per què creu que vivim un ascens global de l'extrema dreta?

Hi ha raons diverses. Algunes estructurals, d'altres d'específiques i altres de coincidents. Donald Trump hauria d'haver perdut si els EUA tinguessin un veritable sistema democràtic. Això hauria canviat la narrativa. Jair Bolsonaro hauria d'haver perdut, en tant que Lula l'hagués derrotat fàcilment. Tan Fidesz a Hongria com Llei i Justícia (PiS) a Polònia s'han aprofitat dels casos de corrupció del centreesquerra. Però, estructuralment, hi ha diversos processos estretament lligats a la revolució postindustrial que ha creat un electorat més volàtil que està cada vegada més descontent amb els partits convencionals a causa del neoliberalisme. Després es va traduir en la por a la immigració i la seguretat arran de l'11-S.

—Quines són les diferències entre l'extrema dreta de l'actual onada i les anteriors?

Superficialment, l'extrema dreta és electoralment més exitosa que mai. Però, substancialment, l'extrema dreta ha esdevingut mainstream i normalitzada durant aquesta quarta onada, després de més de mitja dècada de vida als marges.

—Com han aconseguit situar els seus temes a l'agenda mediàtica?

És important adonar-se que "els seus temes" -crim, corrupció, migració, seguretat- s'han disparat a dalt de tot de l'agenda política en la majoria de països prou abans que els partits polítics d'extrema dreta fossin prou forts per determinar-la. Això és conseqüència de les respostes habituals a esdeveniments com l'11-S, la gran recessió o l'anomenada "crisis dels refugiats". En altres paraules, la política convencional és la que ha facilitat l'ascens de l'extrema dreta. A més, quan l'extrema dreta (finalment) irromp en un país, els periodistes i els polítics sovint sobre reaccionen declarant les preocupacions de l'electorat d'extrema dreta com a preocupacions de la població en general, de la majoria silenciosa. Així les fan preocupacions dominants en detriment de les altres preocupacions (com l'educació, l'habitatge o el transport públic). Això ha ajudat l'extrema dreta, que ara també és en condicions de marcar l'agenda, en tant que són als parlaments i, a vegades, al Govern.

—Quin rol ha jugat la religió en l'ascens global de l'extrema dreta?

La majoria de partits i polítics de l'extrema dreta no són excessivament religiosos i les seves apel·lacions no són religioses en sentit estricte. Acostumen a apel·lar a la religió majoritària del seu país, però més en un sentit cultural. És rar que els partits d'extrema dreta facin referència a interpretacions o escriptures religioses específiques. Fins i tot és el cas d'Hindutva a l'Índia. El BJP no és un partit fonamentalista religiós, sinó etnografista-nacionalista. Volen transferir l'Índia a l'Hindustan, però no convertir-la en una teocràcia, sinó en una etnocràcia, on només els indis hindús són ciutadans de ple dret.

—Què el preocupa més, l'extrema dreta o la dreta populista radical?

Per ser clar, la dreta radical forma part de l'extrema dreta, així com la ultradreta. Òbviament, en teoria, la ultradreta és més perillosa, ja que s'oposa fins i tot als aspectes més bàsics de la democràcia, és a dir, la sobirania popular i el govern majoritari. Mentre que la dreta radical els accepta. Aquesta, però, encara és més perillosa a la pràctica perquè té molt més suport i poder. Amb algunes excepcions, com Grècia i Eslovàquia, els partits obertament d'extrema dreta no tenen èxit i les declaracions obertament antidemocràtiques, antisemites o racistes són rebutjades per la gran majoria de les poblacions de tot el món. Dit això, això també comença a canviar, potser en part per la normalització dels punts de vista de la dreta radical, com podem veure en el racisme obert i el flirteig obert amb la política antidemocràtica de persones com Bolsonaro i Trump.

—Té l'extrema dreta actual capacitat d'organitzar-se globalment?

Curiosament, no. Tot i que l'extrema dreta té el poder en molts països, les relacions entre els líders són majoritàriament distants i aparentment transaccionals. Bolsonaro, Modi, Netanyahu, Orbán i Trump es troben, de vegades, i de vegades s'elogien, però no treballen estretament. No intenten crear una aliança alternativa, ja que Trump està interessat almenys en líders no extrems de la dreta, com Putin i Kim Jong-un. I fins i tot a Europa, l'extrema dreta continua profundament dividida, inclòs al Parlament Europeu, on els partits d'extrema dreta formen el grup Identitat i Democràcia (I&D), dominen els conservadors i reformistes europeus (ECR), formen part del centredreta PPE (per exemple, Fidesz), i tenen alguns partits entre els no inscrits. Per tots els enemics comuns, Orbán està més a prop de molts partits i polítics de centredreta que de partits i polítics d'extrema dreta. Això es deu sobretot a què l'extrema dreta, com molts altres polítics, es preocupa sobretot per ella mateixa i pels seus propis països i, per tant, prefereix treballar amb aliats més poderosos, encara que siguin ideològicament menys propers. De fet, això ja s'aplicava als nazis, que sovint preferien la coalició amb conservadors poderosos per sobre dels feixistes impotents dels països que ocupaven.

—Com ha ajudat a l'ascens de l'extrema dreta a Europa el creixement del conservadorisme a l'Europa Central i de l'Est?

El conservadorisme a l'Europa central i oriental ha estat sempre més obertament nacionalista que a l'Europa occidental, amb partits com el Fidesz i el PiS fent de pont entre el conservadorisme europeu occidental i la dreta radical. Després de l'anomenada "crisi dels refugiats", aquests partits es van transformar plenament en partits de dreta radical, i fins i tot en partits d'extrema dreta. Cal veure que Fidesz pràcticament va destruir la democràcia a Hongria. No obstant això, alguna cosa similar va passar anteriorment a Suïssa, amb el Partit Popular Suís als anys noranta, i també ha passat a Israel (Likud) i als Estats Units (Partit Republicà), i potser ara també al Regne Unit (amb els Tories).

—Quines estructures sostenen l'extrema dreta europea?

No hi ha cap centre ideològic ni d'organització de l'extrema dreta europea. Tot i que el Front Nacional (FN) es podia veure com un prototip, que va ser copiat per molts altres partits, aquest és cada cop ho és menys, i partits com l'Austrian Freedom Party (FPÖ) són anteriors al FN. De moment, l'extrema dreta europea continua sent, en primer lloc, un grup de partits nacionals molt poc connectat. Les estructures transnacionals, com la I&D en termes de política de partits o "Els identitaris" en termes de política no partidista, segueixen sent poc desenvolupades i febles. El poder de l'extrema dreta (europea) continua sent nacional i, de vegades, fins i tot local.

—Prohibir organitzacions d'extrema dreta és una bona manera per combatre-les?

Òbviament, quan prohibeixes els partits d'extrema dreta de manera constant, no poden guanyar vots. Però la prohibició és problemàtica des d'un punt de vista democràtic liberal i és pràcticament cada vegada més difícil a causa de la transversalització i normalització de qüestions i marcs de l'extrema dreta. Per tant, on és la frontera entre la dreta comuna i la dreta radical? Tampoc crec que la prohibició de l'expressió de l'extrema dreta ajudi molt, en termes de debilitar el seu atractiu. De fet, potser seria millor fer-los dir el que realment pensen, ja que això podria apartar alguns votants. En lloc de centrar tots els esforços en la lluita contra l'extrema dreta, els partits democràtics liberals haurien de posar els seus esforços a enfortir la democràcia liberal.

—Hem d'estar preocupats per l'ascens del terrorisme global d'extrema dreta?

Sí, hauríem d'haver-nos-ho pres més seriosament durant dècades. Tot i que hi ha pocs grups terroristes d'extrema dreta ben organitzats, hi ha molts grups petits, poc organitzats, que terroritzen els barris, les ciutats o fins i tot les regions. Arran de l'anomenada "crisi dels refugiats" el 2015, la violència racista i contra els immigrants va créixer a països com Alemanya, els Països Baixos i Suècia. Però, en molts països, l'extrema dreta és l'amenaça terrorista més important, fins i tot per davant del terrorisme gihadista, però hi ha pocs recursos dedicats i les forces de l'ordre locals, i de vegades nacionals, la subestimen o fins i tot simpatitzen amb l'extrema dreta. Per descomptat, encara és més un problema d'ordre públic que una amenaça del règim, però el terrorisme sostingut d'extrema dreta, fins i tot per "només" grups locals pot minar greument la confiança en la societat i l'estat, especialment entre les poblacions objectius, com les minories, que ja estan marginades a la societat.

Nota: En aquesta entrevista es fan servir diferents termes per parlar de l'extrema dreta que han estat traduïts de l'anglès seguin les denominacions més habituals. 'Far right' és traduït per 'extrema dreta', en referència al conjunt de corrents més a la dreta de la dreta tradicional. 'Radical right' és traduït com 'dreta radical', en referència a aquells extremistes que accepten els mètodes democràtics. Finalment, el terme 'extrem right' és traduït per 'ultradreta', i fa referència a aquella extrema dreta que no renuncia a mètodes violents i/o antidemocràtics. En el cas del llibre, però, el nom 'ultradreta' és utilitzat com a sinònim de 'far right' i 'extrema dreta' com a sinònim d''extrem right'.