Acaba de morir, als 97 anys, Antoni Canu, amic estimat i un dels grans poetes en llengua catalana. Si ens cenyim a la informació biogràfica, avui ens ha deixat el poeta sènior de l’Alguer. Nascut a Ocier (la ciutat més important del Logudor, a la zona centre-septentrional de Sardenya) l’any 1929, va emigrar amb la família a l’Alguer quan només tenia 10 anys. Mai no va abandonar la seva llengua materna, el sard, que també va transmetre als fills, ni el vincle amb la ciutat natal (el 2023 va rebre a Ocier el premi a la trajectòria en la 64a edició del més important i històric dels certàmens de literatura sarda, que se celebra cada any). Però, un cop a l’Alguer, com era habitual en aquells anys, Canu va aprendre i va fer seva ràpidament la llengua del carrer: l’alguerès. En aquest procés d’arrelament i d’estima per la llengua catalana va tenir, sens dubte, un paper fonamental el seu casament amb Maria Musso, una algueresa “de raça”, com aquí es diu de les persones que pertanyen a famílies que, durant generacions, han fet un ús habitual de l’alguerès en la vida quotidiana i mai no han renunciat a la llengua pròpia.

Tanmateix, si repassem la cronologia literària d’Antoni Canu, ens adonem que fins a l’últim alè va ser un poeta essencialment jove i vital. La de Canu no va ser una vocació tardana, la d’algú que arriba amb retard a la passió poètica; el que es va endarrerir és el fet d’ensenyorir-se literàriament de la llengua històrica de la ciutat d’acollida, que havia après a l’Escola d’alguerès “Pasqual Scanu” quan ja tenia una edat avançada: “La llengua que jo estim/ deliciosament s’és apropiada/ de la mia ànima i n’ha/ fet lo seu instrument”, ens confessava Canu en un dels seus poemes. Poder escriure en la llengua adoptiva, expressar-se literàriament en el català de l’Alguer (“Torna viu/ el desig de la paraula”, llegim a “El suport”, publicat a Les mies mans, 2014), explicar les pròpies experiències i comunicar els sentiments més íntims i personals amb versos escrits en la llengua “de casa”: això és la guspira que encén la seva inspiració poètica. Era un anhel que fins aleshores havia viscut mig endormiscat, i que només l’aprenentatge i el domini escrit progressiu de l’alguerès va despertar, cosa que li va permetre, al llarg de tota la seva trajectòria literària, festejar la paraula com si fos una amant inesperada, amb un esperit renovat. Així ho escriu al poema “Paraula”:

Dorm la paraula

sota la cortina de l’ànima

n’esper la despertada

per festejar-la com una amant

amb el desig de plasmar-la

a la forma del meu cant.

(Nou cant, 2007)

Quan dic que Canu ha estat un poeta essencialment jove, independentment de l’any de naixement, em refereixo al vitalisme que traspua tota la seva obra, que ha sabut mantenir un equilibri perfecte entre l’enyor per tot allò que s’ha perdut i es vol recuperar i recordar, i la passió per la vida que bullia al seu entorn, que va viure amb fruïció i plenitud malgrat l’edat avançada:

I vull viure

gaudir també

els dies de pluja

lo tedi de l’hivern

quan la llum

se fa més avara

i saber que vindrà

encara el sol

i altres versos muntaran

dels abismes

que bullin de paraules

(“Versos” dins Poesies, 1995)

En el seu darrer llibre, Lo cant de la terra (Saldonar, 2024), el poeta ja albira el final biològic, n’és conscient i, amb tot, vol celebrar, sempre festivament, els dons la terra sarda que tant estimava li ha ofert al llarg de la vida. I ho fa, com sempre, amb un to animat i positiu, tal com es pot llegir, entre molts altres exemples, a poemes com “Fam de vida”, “Amb el cor lleuger” o “Les lloances a la vida”.

Si encara no coneixeu la poesia d’Antoni Canu, faríeu bé de recuperar-la i de no deixar perdre aquesta veu bella, persistent i necessària d’un gran poeta sard de cultura catalana, que ha sabut trobar la llengua justa per parlar del record, del dolor, de l’amor i de la vida. Fem, entre tots els lectors apassionats de poesia, que els seus versos no es quedin mai tancats en un calaix, sinó que s’escampin arreu, com ell desitjava, com podem llegir al poema que tanca Lo cant de la terra:

VERSOS

No vull los meus versos

tancats dins de un calaix.

Vull que vagin

pels carrers,

pels patis,

entre la roba

estesa al sol

a desfer lo gel

al cor de la gent.

M’han fet renaixer

i vull viure,

gaudir també

los dies de pluja

lo tedi de l’hivern

quan la llum

se fa més avara

i saber que vindrà

encara lo sol

i altres versos

muntaran dels abismes

que bullin de paraules.

Quan los meus ossos

seran reguines amagades,

los meus cants seran

encara pels carrers?

Algú los escoltarà,

altres no,

però viuran com la mia ànima.