Resistir, resistir i resistir, aquesta haurà de ser la nostra consigna per intentar aturar la llei de la selva que ens envolta. Mentre escric aquestes línies cau assassinat a Gaza Ismail Abu Hatab per una bomba llançada contra una cafeteria a la platja on encara es podia tenir accés a Internet. Trenta-tres persones han mort en l’atac. Sumen dos-cents vint-i-vuit els informadors que han perdut la vida des de l’inici de l’ofensiva israeliana, que incompleix totes les resolucions de Nacions Unides, sense cap investigació oberta pels assassinats i amb més de cinquanta mil morts, la majoria civils, ara com ara. Un poble que viu una ocupació brutal i obligat a moure’s amunt i avall de la franja seguint les directrius de l’exèrcit israelià, sense que ningú pugui garantir la seguretat i sense saber mai on poden resguardar-se de la pluja constant de projectils. On es fa servir el repartiment de menjar com una arma més per acabar amb la població desqualificant el paper de Nacions Unides. És el que sempre s’ha considerat un crim de guerra.

No, no podem callar, contra unes pràctiques que vulneren qualsevol límit. L’objectiu està clar, treure els palestins de la seva terra, perquè es pugui construir aquell resort de luxe del qual Trump ja va penjar una simulació a la seva xarxa social.

Aquest llibre és un crit d’alerta, una descripció de les feines i els tarannàs de persones que han arriscat les seves vides perquè una part de la veritat ens arribi a les orelles i els ulls, perquè ens adonem que vivim en una societat, l’europea, amb moltes mancances, però al mateix temps amb molts avantatges respecte a altres països del nostre entorn, i perquè aprenguem a relativitzar les nostres penes i a defensar tot allò que ens volen prendre.

És una bona sotragada, una reflexió oberta sobre aquest ofici, avui en entredit com mai, fet per persones que s’han jugat la vida per arribar allà on passen les coses, que ens relaten els moments convulsos i decisius que marquen la història. Deu testimonis de primera mà sobre les vivències de ser a primera línia, cadascú amb els seus matisos, amb diferents estils i carreres professionals, però totes marcades per intentar seguir aquest camí incert en què avui s’ha convertit fer de periodistes. Un ofici que s’aprèn al carrer, parlant amb gent, aconseguint la confiança dels testimonis i destriant el gra de la palla. Escollint tot allò que és rellevant i allò que es quedarà al calaix.

Més que l’objectivitat, ens diu el Plàcid Garcia-Planas, hem de treballar amb honestedat. Cadascú veu les històries i els fets des de la seva òptica. L’Anna Surinyach ens parla de la necessitat d’obrir-se a altres sensibilitats. La Cèlia Cernadas ho fa de les carreteres secundàries que parlen de les persones que no estan a l’agenda de ningú. El Manel Alías, que es considera comunicador, ens recorda «que no sabíem que érem feliços», després de patir el setge de Mariúpol a Ucraïna. El Marc Marginedas defineix l’ofici com «el fet d’investigar allò que el poder no vol que s’expliqui», la necessitat de fiscalitzar els poderosos, i ho diu després d’haver estat segrestat a Síria durant sis mesos. La Mayte Carrasco ens descriu aquelles cicatrius doloroses després de viure conflictes bèl·lics, aquelles imatges que es queden gravades i que t’apareixen en somnis. La Mònica Bernabé relata la dura soledat de viure durant vuit anys en un país com l’Afganistan i les posteriors seqüeles. El Toni Arbonès insisteix en la necessitat de ser-hi, de poder relatar allò que passa. La necessitat intrínseca de veure els fets, les cares, els detalls que marquen la diferència. Des de la perspectiva de la Rosa Maria Calaf se’ns recalca que sempre hi ha hagut «bon i mal periodisme». Fa només uns anys, els periodistes eren un objecte comercial preuat, que tothom volia tenir al costat per influir en la visió dels conflictes, i han passat a ser un objecte a eliminar perquè molesten. I el Raül Gallego, que va viure quasi en directe la mort del seu company, el José Couso, pel projectil d’un tanc dels Estats Units precisament a l’Hotel Palestina durant la invasió de l’Iraq, analitza el nou paper de les xarxes socials a les protestes multitudinàries de Hong Kong. Busca noves maneres d’arribar a un públic que potser s’ha insensibilitat davant les imatges de tragèdies tan habituals.

Tots ells conformen un trencaclosques fantàstic per entrar en una professió que es transforma a marxes forçades. On resulta impossible explicar algunes coses en una crònica d’un minut i mig. Donar context i explicar les raons profundes darrere les crisis són uns dels reptes més difícils d’assolir. I per això el reportatge, el documental i fins i tot la ficció i les noves eines de les xarxes socials formen tot un nou entramat on s’ha de seguir aquest compromís adquirit.