Fer una antologia de l’obra poètica en català de Maria Beneyto no és una tasca gens fàcil. La primera qüestió que em plantege és pensar quins textos tries, si una part important de les lectores i dels lectors, és molt possible, com ja he comentat abans, potser no tenen cap notícia de l’obra o la coneixen de manera escadussera a partir d’alguna tria de la poesia catalana en general, o han llegit, si han tingut sort, algun dels seus llibres. Per tant, ens enfrontem a aquest entrebanc no gens fàcil de saltar. Per aquest motiu, aquesta tria és un tast necessari de la seua obra, des de la qual els lectors poden ja buscar en altres latituds i productes més matèria literària per avançar en aquest coneixement, que abasta no sols la lírica sinó també la narrativa, com per exemple a través d’un excel·lent recull de relats com és La gent que viu al món o una novel·la emblemàtica, per diverses raons, com La dona forta.

El títol que he decidit, De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra, juga amb una de les temàtiques fonamentals de l’obra de la nostra escriptora. De fet, es tracta d’un dels eixos que travessa l’obra d’un costat a l’altre: trencar, de manera decidida, cadascun dels silencis que cauen com una llosa sobre ella i altres escriptores de la postguerra. Des dels primers llibres, Maria Beneyto manifesta la nítida intenció de rompre un primer entrebanc i important, ja que la seua obra esberla els models franquistes assignats de forma tradicional a la identitat femenina; un segon tret diferencial, no per això menys decisiu, duplica la seua veu en una llengua vetada i en un intent clar d’un procés de folklorització per part de les autoritats del moment. A més, pensem que la família Beneyto pertanyia al bàndol dels perdedors de la Guerra d’Espanya i ja des de l’inici de la seua trajectòria apreciem un desafiament al silenci que va imposar el règim de la dictadura sobre la identitat dels vençuts. Així reescriu de manera decidida el silenci dels perdedors: «De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra», versos que pertanyen al magnífic poema «L’engany» del seu segon llibre, Ratlles a l’aire.

En conjunt, la tria de textos que componen aquesta antologia respon a la voluntat de fer una mostra representativa de la seua obra lírica. Gran part del volum de poemes d’aquest llibre procedeix dels sis llibres d’obra poètica en català que va publicar en vida (Altra veu, Ratlles a l’aire, Vidre ferit de sang, Després de soterrada la tendresa, Elegies de pedra trencadissa i Bressoleig a l’insomni de la ira), dels quals hem fet una acurada selecció. Com també, he dut a terme una tria dels textos poètics inèdits que s’acaben de publicar, El que resta d’un clam perdut (2025), que s’integren en aquest volum juntament amb tres poemes inèdits que no s’havien publicat fins ara. Un total d’una seixantena de textos que poden ser una molt bona carta de presentació per a aquells paladars que encara no tinguen el gust de conèixer l’obra, i també per a aquells lectors que ja en tinguen notícia, però que volen aprofundir en aquesta trajectòria poètica ben singular, refinada i intensa al mateix temps. I que també vulguin assaborir-la. És una proposta estètica i intel·lectual ben suggeridora.