Fotografia

Josep Ballester

El primer Vicent Andrés Estellés

Un abans i un després en la poesia catalana de la postguerra: ‘Ciutat a cau d’orella’, ‘Donzell amarg’ i ‘La nit’

Des del 1953 fins al 1993, l’any en què va morir, els títols editats i escrits dels reculls poètics de Vicent Andrés Estellés superen el centenar, ben a prop de tres mil pàgines, i després del seu traspàs encara se n’han publicat alguns més. Tot això, afegit al desordre cronològic amb què s’han tret a la llum, ha fet ben dificultosa una visió detallada de l’evolució de la seua poesia. Al principi dels anys setanta es va produir l’esclat del fenomen literari i social al voltant de la figura d’Estellés. Recordem que el 1971 publica quatre llibres, i que l’any següent Recomane tenebres, primer volum de la seua obra completa, iniciava el procés de normalització editorial de la seua producció. Aquesta acció editorial s’ha perllongat en el temps i sembla que acaba ara, faltant pocs dies per iniciar la celebració del centenari del seu naixement. De segur, però, que encara podem tenir alguna sorpresa, com l’aparició d’alguns llibres perduts. Tot aquest desori, digues-li garbuix, aquest procés de publicació desballestat, ja s’inicia en la dècada dels cinquanta, i està determinat per les circumstàncies de penombra de la postguerra. 

De la gran quantitat de poemaris que escriu el poeta de Burjassot en la dècada dels cinquanta, tan sols tres foren publicats: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958). Es tracta dels tres reculls poètics que editem i analitzem en aquest llibre. I l’ordre d’edició no és de cap manera l’ordre de creació. Així, Donzell amarg va ser el primer pel que fa a la data d’escriptura. «De fet, el primer llibre publicat no és el primer escrit amb voluntat de llibre, perquè el primer que vaig escriure amb certa unitat era Donzell amarg. Després, Ciutat a cau d’orella, que s’havia ocasionat per una visita a Tarragona. Però aquest es va publicar abans, perquè, Donzell amarg, el vaig presentar al premi Óssa Menor i el varen tombar» (J. Pérez Montaner i V. Salvador, 1981: 34).

S’ha remarcat a bastament la importància de la quotidianitat en l’obra del poeta de Burjassot; és d’on s’origina la seua concepció i la seua inspiració poètica. Es tracta, com s’ha explicat, d’una visió desmitificadora que contempla la vida tal com és o tal com ens ve, filtrada pel seu sedàs real i ficcional d’un context determinat. Hem de tenir en compte (J. Ballester, 1991 i 1995) que la comesa del poeta és la de catalogar i de registrar les peripècies dels éssers humans en la seua existència. Per poder aconseguir aquest inventari, Andrés Estellés utilitza tot el material que té a l’abast: el parlar del carrer, imatges atrevides i en algun moment grotesques, referències a realitats quotidianes, comodins lèxics aparentment «antilírics», que tot plegat provoquen un efecte poètic sorprenent. 

Josep Ballester

Ha editat i prologat a Saldonar 'No prosa', de Joan Fuster (2022)

Oli calent del gresol de la vida

Oli calent del gresol de la vida

Vicent Andrés Estellés

Poemes