El 29 d’abril de 1936, els treballadors del tabac de Tessalònica s’havien declarat en vaga. La condició de la classe obrera grega (bona part de la qual eren refugiats de l’Àsia Menor que vivien en una pobresa extrema) s’havia vist fortament deteriorada per la crisi internacional del 1929. Com a conseqüència d’això, les mobilitzacions, vagues i manifestacions es van multiplicar i van agafar unes dimensions considerables a mesura que avançava la dècada dels trenta. La resposta estatal va ser dura. A més de les detencions i les deportacions, gendarmeria i exèrcit van obrir foc en més d’una ocasió contra els manifestants, provocant ferits i morts, al mateix temps que es produïen impunement atacs d’organitzacions feixistes contra sindicats i líders obrers. Aquesta situació es va aguditzar especialment el 1935 i els primers mesos del 1936. La vaga dels treballadors del tabac, doncs, no va ser de cap manera un fenomen aïllat, però va agafar molt de pressa unes dimensions considerables. Entre el 30 d’abril i el 2 de maig, s’hi van afegir els treballadors del tabac de moltes altres ciutats del nord de Grècia (Kavala, Drama, Serres, Komotiní…), així com de Samos i el Pireu. La reclamació principal dels sindicats que convocaven la vaga era l’augment del salari, que s’havia reduït de les 135-150 dracmes que fixava el conveni del 1924 a aproximadament la meitat. 

El 5 de maig, quan feia una setmana que durava, es van afegir a la vaga els obrers del tèxtil, el paper, el làtex i el calçat. El 7 de maig es va convocar, per l’endemà, una vaga general de vint-i-quatre hores a la ciutat de Tessalònica, que va tenir un seguiment massiu. El 8 de maig els manifestants es van dirigir a la Governació General de la Grècia del Nord i la gendarmeria a cavall els va intentar dispersar, sense èxit. Aleshores els gendarmes van començar a disparar contra els vaguistes, que es van defensar aixecant barricades. El cap de la guarnició de Tessalònica també va ordenar als soldats que disparessin, però s’hi van negar. Després de tres hores i mitja de combats, els manifestants es van retirar, però la solidaritat d’altres sectors no va trigar a arribar: ferroviaris, xofers, tramviaris i treballadors de la xarxa elèctrica van convocar una vaga de vint-i-quatre hores per l’endemà.

El govern va respondre-hi militaritzant tramviaris i ferroviaris i mobilitzant el 3r Cos d’Exèrcit, però això no va impedir que el 9 de maig la vaga fos pràcticament general. La manifestació, massiva, es va tornar a dirigir cap a la Governació. La gendarmeria va obrir foc indiscriminadament i va causar dotze morts. El primer de tots, el xofer Tassos Tussis, de vint-i-cinc anys. Cinc companys el van posar damunt d’una porta d’un edifici en construcció i el van traslladar uns carrers més enllà, on algú va fotografiar el mort i la seva mare, que, agenollada al seu costat, el plorava. Malgrat els morts, els manifestants es van imposar als gendarmes, que es van tancar a la Governació. El comandant del 3r Cos d’Exèrcit va prohibir qualsevol manifestació, però això no va impedir que aquella mateixa tarda hi hagués una concentració multitudinària al lloc de la fotografia per reclamar la dimissió del govern i la detenció del cap de la policia de Tessalònica, a més de l’alliberament dels detinguts. Aquest cop, amb la gendarmeria en ple aquarterada, no hi va haver incidents.

L’endemà, mentre el govern enviava un regiment d’infanteria, una unitat d’artilleria i quatre vaixells de guerra a la ciutat, una multitud de més de dues-centes mil persones participava al funeral dels morts del dia anterior. Una part dels soldats desplegats per controlar la marxa s’hi va unir, i el seu comandant va pronunciar un discurs en honor dels morts. Aquell mateix dia, el diari Radical, òrgan del Partit Comunista, publicava la fotografia en portada. A Atenes, el jove poeta Iannis Ritsos, que aleshores tenia vint-i-set anys, va quedar commogut per la imatge. Es va tancar dos dies i dues nits al seu pis del carrer Methonis (moblat amb un llit, un bagul i una cadira). Al tercer dia, el 12 de maig, el diari Radical publicava 44 versos amb el títol Complanta (Miroloi, en grec). Aquell mateix dia, la patronal va acceptar les reclamacions salarials dels obrers i la vaga va quedar desconvocada.

Ritsos, però, va continuar treballant en aquesta obra, i el 8 de juny el Radical en va publicar una versió considerablement augmentada (224 versos) en forma de llibre i amb el títol Epitafi. La versió definitiva, de 324 decapentasíl·labs apariats dividits en vint seccions, no es va poder publicar fins al 1956, vint anys més tard. El 4 d’agost de 1936, la vigília d’una vaga general, Ioannis Metaxàs, en connivència amb el rei Jordi II, va assumir poders dictatorials i va instaurar un règim de caràcter feixistoide que va aguantar fins a la invasió alemanya, el 1941. Una de les primeres actuacions de propaganda del règim va ser una gran crema de llibres considerats subversius a l’esplanada del temple de Zeus Olímpic, a Atenes. Els pocs exemplars d’Epitafi que no s’havien venut (d’una tirada de 10.000) van ser-hi destruïts.