Joan Julibert

Parlar de la veritat amb sinceritat

La veritat és l'objectiu noble per construir relats que expliquin la nostra existència. Si són o no verdaders no passa res, el més important és que siguin útils

Fa uns mesos, el Francesc Gil-Lluch i jo preníem un cafè en una terrassa de les Corts en una càlida –què dic càlida, tòrrida!– tarda de finals d'estiu. Era una d'aquelles converses que sempre t'obren la gana, que se t'ofereixen com un camí ple de revolts per submergir-te en l'àrdua tasca d'escriure.

Escoltar l'amor per les lletres d'un editor et reconcilia amb la indústria editorial, sobretot quan la passió és modesta, humil i sincera. I així l'editor de Saldonar em transmetia la seva inclinació per saber com les paraules són capaces de vehicular discursos, de construir edificis de pensaments complexos, de fer-nos obrir els ulls a través del verb a realitats elaborades.

Mentre divagàvem sobre com les paraules transmeses ens construeixen pensament, com les editorials independents s'atreveixen a saltar cap a les idees poc convencionals i com ens canvien les perspectives, presumptament sòlides, petits tresors de la narrativa del pensament, em va burxar, sense ser-ne conscient, sobre una qüestió que el portava de corcoll. Al Francesc li semblava que entre la molta tinta gastada arran del fenomen de les fake news, no havia trobat cap reflexió completa, provocativa i diferent sobre la veritat.

Aquell concepte va caure com una llosa en l'interior del meu cervell. S'hi va quedar instal·lat i de tant en tant m'interpel·lava. Feia temps que sense voler-ho era una qüestió que em situava en una cruïlla que intentava no creuar, però l'editor m'havia empès a atrevir-m'hi.

Creuar aquesta frontera és de fet intentar fer un camí gairebé impossible, és com trobar-se al bosc amb un corriol que insinua que va ser però que també podria no haver estat mai, una mena de línia difuminada en el camí entre esbarzers i mala herba que desafia qualsevol intent. Perquè la veritat és un tema que ens interpel·la des que comencem a preguntar-nos sobre nosaltres mateixos i l'existència en general. I que sempre és allà, remet al perquè recurrent i en bucle del nen o nena de set anys sobre qualsevol cosa, remet a la temperatura de qualsevol relació humana, el termòmetre de la sinceritat, remet a nosaltres mateixos quan dubten de les nostres accions i, en definitiva, remet a qualsevol dels grans interrogants que ens podem fer.

La veritat o la mentida, doncs, ens acompanyen sempre, i per això abordar-les no és fàcil. Parlar de conceptes que formen part del nostre equipatge és poc més que jutjar-nos a nosaltres mateixos, i ens aboca a l'abisme de la literatura massa compassiva, fins i tot còmplice, o massa exigent, fins i tot venjadora. Quan vaig enfilar-me al turó on qualsevol assagista s'enfila per mirar-se en perspectiva la qüestió, però, em va semblar veure, entre molta boira i massa ressol, el camí que buscava. Rere els esbarzers, rere els prejudicis, rere tanta literatura parcial hi havia un corriol que portava a una certesa.

La veritat és complicadíssima, per no dir impossible, de trobar, i per tant de definir, però la mentida és relativament fàcil de detectar i, si ens esforcem, de desemmascarar. No és la veritat la que construeix els nostres espais de convivència, és la seva transformació, la seva representació, la que ens defineix en espais convertits en una lluita sense fre per explicar-nos a nosaltres mateixos i justificar la nostra presència al món.

La veritat és l'objectiu noble per construir relats que expliquin la nostra existència. Si són o no verdaders no passa res, el més important és que siguin útils.

El poder de la mentida

El poder de la mentida

Joan Julibert

#Periodisme