Josep Torelló

L'experiència dels límits es concreta en obres fragmentàries

'La tela blanca' és una novel·la que no vol ser una novel·la, un poemari que no vol ser un poemari, un dietari que no vol ser un dietari: és tot això i més

Tenia uns vint anys quan vaig començar a escriure alguns fragments embrionaris del que després es convertiria en La tela blanca. Ara no sabria posicionar-me, però llavors pensava que en l’art tot era possible i que encara s’havia d’inventar l’Art Total.

Era una mica un al·lucinat, esclar, perquè, a més, vaig pensar que podia provar d’inventar-me’l. Així que vaig començar a escriure desordenadament amb la idea de buscar els límits on la literatura topava amb altres disciplines. Volia fer una novel·la que no fos una novel·la, un poemari que no fos un poemari, un dietari que no fos un dietari, però, alhora, que fos tot això i més; un llibre escrit, però visual, que jugués amb les tipografies i els colors, que contingués imatges poètiques i pictòriques, però que fossin indestriables. Poesia i narració per explicar un moment vital de descoberta i explosió. Pretenia, ves quina cosa, fer un llibre total.

Tant de bo ho hagués aconseguit, però com no podia ser d’una altra manera, aquella pretensió desmesurada es va estroncar amb facilitat i la frustració va ser magnífica. Era una proposta pedant i impossible. I suposo que per no alimentar aquella extravagància, tot va quedar oblidat; guardat, acumulant pols entre tants altres projectes artístics incomplerts.

I una dècada després em vaig topar amb la següent afirmació: "L’experiència dels límits se sol concretar en obres fragmentàries, perquè és en el fracàs on millor s’expressa la desmesura del projecte" [Fèlix Fanés (2008). Pere Portabella: avantguarda, cinema, política]. Allò em va fer pensar de nou en els meus papers i en aquella ambició de la desmesura. I vaig entendre que aquestes propostes totalitzadores esdevenien sovint, paradoxalment, parcials i fracassades.

Però un dia vaig recuperar aquell material i em vaig posar a treballar-lo. Primer com un joc, com un exercici que em permetia, de tant en tant, oxigenar-me de la cotilla de l’escriptura acadèmica. I vaig començar a fer tot el que m’era prohibit de fer en un doctorat: inventar, desvariar, exagerar, deformar, jugar a confondre; exposar un temps passat que recordava a la memòria però amb la llicència de recreació ficcional. I així vaig transformar, molt a poc a poc, aquell embrió impossible en La tela blanca.

Per sort, diria que de tot allò inicial n’ha quedat poca cosa en la novel·la que ara, molt amablement, publica Edicions Saldonar. Però ho explico perquè, tot i que el text parla de diverses qüestions —del pas de la postadolescència a l’edat adulta, de la desorientació pròpia de l’edat, de la libido, de la marihuana, etcètera—, penso que un dels temes centrals és la creació artística. I més concretament, la frustració que provoca la incapacitat d’expressar artísticament la totalitat de la vida —per manca de talent, d’ofici o, senzillament, per la impossible desmesura de l’objectiu. I confesso que, encara avui, aquesta és una angúnia que experimento sovint. Però ara ja sé que tot això és un somni, una quimera, i procuro no amargar-me l’existència.

Però adonar-se d’aquesta incapacitat dol, sobretot quan s’és tan jove i la vida esclata. I això és el que li passa al protagonista de la novel·la aquell estiu del 2001, quan just acaba de fer dinou anys. I dol encara més quan s’acumula un munt de pretensions artístiques i unes ganes boges de viure. I en aquest retaule descrit, vaig pensar que hi havia un conflicte que permetia una narració.

Qui sap, potser el protagonista de La tela blanca sí que es manté en l’afirmació que en l’art tot és possible. O potser, com ell mateix diu a la novel·la, s’acaba situant en aquell espai entre el record i el somni, l’obaga que ens permet la ficció. De fet, tal com em passa a mi, perquè tot això escrit ben bé podria ser també una total invenció.

La tela blanca

La tela blanca

Josep Torelló

#Narratives