Sandra Comas Anglada escriu una ressenya al Serra d’Or de setembre del llibre de Lillian Ross Aquí, però no del tot, publicat per Saldonar a la col·lecció “Contrastos”.

Fa anys vaig llegir una biografia de Marlene Dietrich que recollia fragments d’entrevistes i d’articles que s’havien publicat sobre l’actriu en diferents diaris i revistes. Al cap del temps, algun d’aquells fragments segueix ben present en la meva memòria, molt més que altres dades de la vida de l’actriu, perquè transmetia un retrat especialment humà de la Dietrich, alguna mena de veritat allunyada dels focus i dels escenaris. Aquests fragments que encara ara recordo els va escriure per al New Yorker la periodista Lillian Ross.

Lillian Ross (Siracusa, Estats Units, 1928 - Manhattan, Estats Units, 2017) va treballar com a redactora al New Yorker durant set dècades, la majoria sota la direcció editorial de William Shawn, i va escriure més d’una desena de llibres, entre els quals les memòries Aquí, però no del tot, que l’editorial Saldonar va publicar en català dins de la interessant coŀlecció “Contrastos”, amb traducció d’Octavi Gil Pujol.

Ross escriu aquestes memòries després de la mort de l’editor William Shawn i les articula a través de la relació sentimental que van mantenir durant més de quaranta anys, a pesar que ell era casat i no va deixar mai de banda les obligacions familiars. No obstant això, van aconseguir edificar la seva relació sense amagar-se de ningú: ni dels companys de feina, ni dels amics, ni tan sols de la família d’ell i, contravenint les convencions socials, van viure amb naturalitat una relació que podia haver estat relegada als marges. Fins i tot, Ross va adoptar un nen, l’Erik, a qui Shawn va fer de pare.

Però Ross no ens parla només de la seva història d’amor particular, sinó que retrata, amb destresa i precisió, el món cultural de la segona meitat del segle XX. Noms com Charles Chaplin, J.D. Salinger, John Huston, Janet Flanner, Susan Sontag, Ernest Hemingway, Truman Capote i molts altres desfilen per aquestes pàgines. Ross els va conèixer, els va tractar i va escriure sobre alguns d’ells. Explica que intentava escriure sobre persones que li interessaven, perquè escriure sobre la vida i l’obra d’algú suposava tenir-hi moltes converses, compartir-hi temps i entrar a la seva vida i, d’alguna manera, aquella persona s’acabava convertint en un amic. I així és com ens els presenta, des de la seva vessant més humana.

El llibre també és un retrat sobre la icònica revista New Yorker, sobre els redactors que hi treballaven i els temes que tractaven, sobre els seus moments d’esplendor i de caos, i sobre el tarannà que hi va imprimir William Shawn, l’home que la va convertir en un setmanari de referència, sinònim d’informació, compromís i meticulositat, però sense perdre mai de vista l’entreteniment i l’humor que havien caracteritzat els seus inicis. “L’humor forma part de la nostra vida” —va escriure Shawn—, “i sense humor només seríem una altra revista seriosa, benintencionada i probablement tediosa”.

Ross ens parla de Shawn com d’un home dedicat en cos i ànima a la seva feina, un editor pulcre i generós, abocat a les necessitats dels seus autors i iŀlustradors, pendent de descobrir nous talents, sempre situat en un segon pla, però tothora present, com els fonaments d’un edifici. Molts l’anomenaven “el senyor Shawn”, amb una barreja de respecte i distància, i tot sovint ell se sentia invisible a causa de la seva naturalesa discreta. I és que, tot i ser poeta i compositor, mai no va desenvolupar aquesta vena artística en pro del seu rol d’editor. I d’aquí ve el títol del llibre, de la frase amb la qual es definia sovint, tant a la seva vida professional com personal: ”Soc aquí, però no del tot”.

I principalment, el que Ross explica en aquestes memòries és la història d’una noia que somiava ser “la millor dona reportera del món”, perquè abans del moviment d’alliberament de les dones —escriu— s’assegurava de subratllar la paraula dona, i que va acabar escrivint al New Yorker, va cultivar amb èxit la seva vocació al llarg de tota la vida i es va convertir en una pionera del que després s’ha anomenat periodisme literari.