David Bueno ressenya El Punt Avui els llibres No siguis cruel! de Borja Duñó i Per què ens estimem els gossos, ens mengem els porcs i ens vestim amb les vaques de Melanie Joy. Podeu llegir l’article aquí.

Per sobreviure, les persones hem d’alimentar-nos. Menjar no és només un acte biològic, sinó també un fet cultural, social i, fins i tot, moral. La manera com mengem diu més de nosaltres del que sovint admetem. A través de l’alimentació expressem identitat, tradició, classe social i, encara que no sempre en siguem conscients, una determinada visió del món i de la nostra relació amb els altres éssers vius. Aquest és el marc en què s’inscriuen No siguis cruel!, del llicenciat en humanitats i periodista Borja Duñó, i Per què ens estimem els gossos, ens mengem els porcs i ens vestim amb les vaques, de la psicòloga Melanie Joy. Tots dos llibres ofereixen una mirada crítica i complementària sobre el paper central que ocupa el consum de carn i de productes d’origen animal en la nostra societat i sobre com el veganisme i el carnisme representen dues maneres aparentment oposades d’entendre aquesta relació.

Ambdós llibres parteixen d’una constatació comuna: la majoria de persones ens percebem com a compassives i contràries al patiment innecessari, però participem en un sistema que implica l’explotació i la mort d’animals. La diferència principal rau en l’enfocament. Duñó adopta un to frontal i acusatori que pot provocar rebuig en el lector no vegà, mentre que Joy opta per una anàlisi més explicativa i psicològica. Tot i això, llegits conjuntament, els dos llibres dialoguen i es reforcen mútuament.

Duñó denuncia sense embuts una violència estructural normalitzada. El seu discurs gira al voltant de la idea que l’especisme, que és la discriminació basada en l’espècie, està tan assumit que ja no el reconeixem com una possible injustícia. Alimentar-nos d’animals no és, per a ell, una elecció neutral, sinó un acte moral. El veganisme apareix llavors com l’única resposta coherent davant aquesta realitat. No com una moda o una dieta, sinó com una posició ètica innegociable. El llenguatge que utilitza és clar i contundent, pensat per sacsejar i incomodar el lector.

Joy, en canvi, introdueix el concepte de carnisme per explicar per què el sistema de consum d’animals resulta tan invisible. Segons ella, no mengem carn perquè sí, sinó perquè estem immersos en una ideologia que ens ensenya a considerar alguns animals com a aliment i d’altres com a companys. Una distinció cultural, ja que hi ha societats que mengen animals que aquí hem convertit en amics i viceversa. Joy no nega la responsabilitat individual, però posa l’accent en el context cultural i psicològic, que promou que ens distanciem emocionalment dels animals que consumim. El veganisme es presenta, així, com una manera de sortir d’un marc mental heretat.

La integració de les dues mirades les enriqueix. Allà on Duñó assenyala la crueltat i exigeix coherència, Joy explica per què aquesta incoherència ens sembla normal. Sense arribar necessàriament als extrems que aquests autors proposen, sense necessitat aparent de deixar de consumir productes d’origen animal, els dos llibres conviden sobretot a valorar el benestar animal com un element que també ens defineix com a societat i posa en relleu els nostres valors humans i humanístics.