L'escriptura d'El franquisme que no marxa és un dels exercicis més estimulants que he fet en la meva vida periodística. Una entrada a la foscor de l'oblit del poder. Una obertura de finestres d'un silenci resclosit acordat durant les llargues nits de la Transició.

És un llibre que m'ha permès descobrir i explicar que aquells que van governar el franquisme van sortir molt ben col·locats a les caselles de sortida de la democràcia formal i liberal del 78.

Exministres que fundaven partits, tornaven a fer de jutges, eren jubilats amb tots els honors en casernes militars o acabaven "contractats" en els consells d'administració de les empreses estratègiques que la dictadura havia premiat. Precursors de les portes giratòries.

Homes, tots ells, rics, guardonats i sense necessitat de fer cap gest per demanar disculpes per haver signat penes de mort i haver liderat un règim autoritari.

Persones que van pregonar una cultura política, un sistema de vida que avui encara perdura. No només pel fet que els fills i els nets, o fins i tot algun alt càrrec jove de la dictadura, continuen remenant les cireres, com s'explica al llibre, sinó perquè els valors que ells van promoure són els que avui veiem i percebem en aquest estat espanyol ple de contradiccions.

D'això va el llibre, d'explicar les portes giratòries, l'entramat empresarial i qui l'ha format durant tots aquests anys. i comprovar com tot plegat va néixer a l'empara del franquisme.

Posar noms, cognoms, llums i taquígrafs. Per trencar un silenci. Per explicar el que mai han volgut que fos explicat. De la mateixa manera que mai han volgut obrir les fosses.

Per això el llibre pren sentit. Per això i per recordar que avui hi ha escoles, hospitals, places i monuments que tenen els mateixos noms franquistes, que honoraven els colpistes del 36 i els seus hereus. I tot dins l'envoltori del 78.