Des dels Jardins de Trocadéro hi ha una bona vista de la torre Eiffel, amb prou distància per contemplar-la sencera sense haver de torçar el cap. Malgrat el fred de finals de desembre i les complicacions pandèmiques per viatjar s’hi amunteguen centenars de turistes. La majoria s’hi fan fotografies per a Instagram, o vídeos per a Reels i TikTok. Una noia de vint-i-pocs amb un abric marró giravolta mentre el seu boyfriend of Instagram la grava amb el mòbil amb cara de circumstàncies. Una altra, amb una boina vermella pretesament autòctona i els llavis a joc, llança petons sensuals a l’objectiu del telèfon d’una amiga. Un espècimen de gimnàs inflat amb clenbuterol confon la torre Eiffel amb la de Pisa: s’hi fotografia com si l’empenyés per aguantar-la. Això és París, la ciutat de l’amor, dels cafès, dels carrers empedrats, d’Amélie; per a molts, la ciutat més bonica del món. Una meca del turisme. I és el lloc en què la majoria pensem quan ens parlen de França.

París és molt més que aquesta imatge estereotipada gràcies al cinema, la publicitat, la literatura, el màrqueting i el turisme de masses. Als Jardins de Trocadéro mateix, entre els turistes enganxats al mòbil, unes desenes de manters venen imants de nevera kitsch, petites torres Eiffel amb llums intermitents i boines vermelles per a noies que es volen sentir parisenques. Ells no sortiran a les fotos ni als vídeos de les xarxes socials si no és per error. Són perifèria dins de la capital. I de perifèria, a França n’hi ha molta més: la de les banlieues a l’extraradi de les ciutats, la del Nord desindustrialitzat, la del barri de Sant Jaume de Perpinyà, la del Pas de Calais… El gall ferit de Nicolas Tomás és un viatge a aquesta perifèria de França que se sent cansada, oblidada i utilitzada pel centre i comença a respondre amb ràbia.

L’evolució política de França i l’ascens de personatges com Marine Le Pen i Éric Zemmour costa d’entendre des de fora, però sobretot costa d’entendre sense analitzar què passa a la perifèria de París, i això és el que fa Nicolas Tomás en un viatge aclaridor. I dic viatge perquè l’autor hi ha fet el que ha de fer un bon periodista: gastar la sola de les sabates i trepitjar els llocs que pretén explicar. A través d’un dia amb l’alcalde extremista de Besiers, Robert Ménard; converses amb el fill de la primera víctima i el germà del terrorista de l’atemptat de Niça del juliol de 2016; una entrevista amb l’alcalde comunista d’Algrange, Patrick Peron; una passejada amb l’activista de la cité de Les 3000 Hadama Traoré, i moltes altres veus, Tomás aconsegueix dibuixar una idea sobre què s’ha trencat a la República Francesa, què ha passat amb allò de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

Als territoris dels Països Catalans sota l’administració espanyola se sol mirar amb aire de superioritat l’ascens de l’extrema dreta al nostre voltant, ja sigui a França, a Itàlia, a Espanya o a la Catalunya Nord mateix. És un error pensar que aquí, després del franquisme, estem immunitzats. I tampoc és veritat que el feixisme es curi llegint, ni que el racisme es curi viatjant. Res és tan senzill. Vox continua creixent i dins de l’independentisme mateix hi ha veus —per ara molt minoritàries— que flirtegen amb posicions molt properes al feixisme. A més, la victòria de l’extrema dreta no té per què ser en vots. L’extrema dreta avança quan copa el debat públic, com cada vegada aconsegueix fer més sovint. Guanya quan els polítics dels altres partits i els mitjans de comunicació discuteixen sobre els temes de què l’extrema dreta vol parlar.

Quan les administracions no escolten el seu propi territori més enllà de la capital, deixen que bosses senceres de ciutadans es vegin sense present ni futur. Ofegats per una burocràcia que no els entén, els interpel·len uns polítics que parlen amb unes paraules massa llunyanes. Com a resposta, es llauren les ments amb prou ràbia perquè l’extrema dreta hi pugui sembrar. Moltes zones de França estan ben llaurades, tal com passa a Itàlia —ja ho explicava Alba Sidera al llibre Feixisme persistent, publicat en aquesta mateixa col·lecció— i a diferents racons d’Espanya.

El gall ferit no és un llibre sobre l’extrema dreta, però sí que parla de com s’ha llaurat de ràbia la perifèria de París. No es queda a la superfície i, per tant, ajuda a entendre un procés més universal que no francès, el mateix procés que fa possible pensar en la viabilitat d’un govern espanyol en mans d’una aliança entre Vox i el PP. Per això, tot i que aquest llibre no parla només de Reagrupament Nacional i el moviment que ha sorgit al voltant d’Éric Zemmour, és molt útil per entendre com han arribat on ho han fet, i encara poden anar més enllà.

L’esquerra europea, dirigida sovint per unes classes dirigents força allunyades dels més empobrits, fa temps que és cada vegada més incapaç d’interpel·lar-los. Contagiada per la burocràcia de les administracions on ha pogut entrar i farcida de convencions academicistes, no sap fer-se entendre, arribar a una part de la població que, a diferents racons d’Europa, està girant cap a una extrema dreta sense escrúpols en el discurs, sense vergonya per la hipocresia. L’eix que formen personatges com Santiago Abascal, Lech Kaczynski, Marine Le Pen, Giorgia Meloni, Viktor Orbán i Matteo Salvini és un perill real per a la idea que va impulsar la Unió Europea, per a la democràcia, un perill que pot implicar tornar a una situació equivalent a la dels anys trenta i quaranta del segle passat.

El gall ferit pot servir per entendre millor què passarà a les eleccions presidencials franceses de l’abril, però continuarà sent vàlid després d’aquesta data, perquè la situació de la perifèria de París fa dècades que es cou i no canviarà d’un dia per l’altre. És, sobretot, una eina per comprendre la França actual més enllà dels tòpics i les miniatures de la torre Eiffel amb llums intermitents. I, per tant, també pot ajudar a entendre millor l’Europa actual, on torna a créixer l’extremisme, disfressat amb una roba diferent de la de fa un segle.