Anton Not publica una ressenya del poemari Aversions de Ramon Cardona. La podeu llegir aquí

La tinta que tenen els pops de “Grafofòbia” o els aprenents de dibuixant/escriptor a “Atelofòbia” serveix, sobretot, per fer esborranys i per mig amagar-nos. I està bé que així sigui perquè també som la força del gest d’esborrar una paraula i l’empenta fins a trobar-ne una de nova en el nou context que hàgim creat. Perquè costa dir res de nou després de tanta tradició.

De tradició, Ramon Cardona en sap un niu i posa els fonaments d’Aversions, per una banda, a la tradició clàssica grega, que tan bé coneix. Per una altra, la segona i sòlida capa que basteix el llibre és la tradició poètica que l’autor va construint a base de dialogar-hi mitjançant referències  o cites. Així doncs, una de les arrels d’Aversions s’enfonsa en la cultura grega, d’on pren la col·lecció terminològica.

Mirant l’índex del llibre, es té la impressió pràcticament d’estar llegint un vademècum de salut mental. L’altra és la personal selecció de poetes que fa l’autor i amb els quals resulta en certa manera emmirallat. Diria que la cura amb què ha estat triada cada menció o cada cita respon a una decisió molt ben mesurada. Per exemple, trobem paraules d’Emily Dickinson en la versió catalana d’Agustí Bartra. De poeta a poeta.

El llibre s’encapçala amb uns versos de Gabriel Ferrater i des del primer poema, el primer vers, la primera paraula, Aversions construeix un jo que contempla el món i es contempla a si mateix molt sovint a través de la poesia. I no deixa de fer-ho durant una cinquantena de poemes. Cardona assaja respostes a la pregunta sobre què deu ser un poeta. Un fonedo de mots, un campaner que té por de les altures, algú que té la necessitat d’omplir els espais buits reutilitzant sons ja  coneguts amb l’objectiu final de celebrar la vida durant una estona. L’ofici de poeta apareix  a Aversions com un art del camuflatge, una estratègia per aconseguir passar inadvertit.

Les paraules són la pell d’un camaleó; permeten la mimesi amb l’entorn. Quan la fera no és del tot ferotge, l’evolució hi posa de la seva part per compensar determinades mancances. La qüestió és aconseguir sobreviure, i tot s’hi val. Diria que un dels clímaxs el podem situar en un poema que vindria a fer la funció d’un acudit del tipus “Quin és el súmmum de...?”.

Perquè seria això que un poeta tingués por de la poesia. Hi ha aversions de tot tipus i per a tots els gustos, més domèstiques i petites i més transcendentals. Investiguem-les sense por.