Joan Todó dedica la seva secció «Llegir escrivint» de la revista L’Avenç a ressenyar el llibre Oli calent del gresol de la vida de Vicent Andrés Estellés, publicat a Saldonar en edició de Josep Ballester.

El lector curiós que s’apropa a l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés topa de seguida amb un inconvenient: constitueix, com deia Josep Iborra, un veritable massís, ben bé un accident orogràfic. Pot emprendre l’obra completa, acuradament editada a 3 i 4, i que ja acumula onze volums, però cal admetre que l’empresa serà àrdua; sense sortir d’aquella editorial, pot acudir a la selecció de Jaume Pérez-Montaner, Una tendresa oculta, un llibre en qualsevol cas imprescindible. Provisionalment, una via d’accés més practicable potser sigui el principi, els primers llibres que va publicar Estellés, ara reunits per Josep Ballester a Oli calent del gresol de la vida. Són, per ordre de publicació, Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958). 

En la introducció de Ballester, que és una reelaboració d’un capítol del seu llibre La poesia catalana de postguerra al País Valencià i que convé llegir després dels llibres que introdueix, es remarca la narrativitat d’aquesta poesia, però també l’influx, en aquells inicis, de poetes castellans com Vicente Aleixandre. És un ressò que Estellés comparteix amb l’escriptura coetània de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Gerard Vergés. El que tenim aquí, de fet, és el procés pel qual Estellés es desfà d’aquells mimetismes. I és per això que Oli calent del gresol de la vida acaba amb els poemes de La nit, que són el conjunt, com a tal, més madur. Donzell amarg, un volum escrit abans, incorpora tres poemes posteriors, les tres èglogues que, a l’obra completa, se’n van escindir per formar un recull a banda. 

Anar llegint aquests poemes, doncs, és assistir al moment en què el poeta de Burjassot va trobant la seva veu. Al vuitè poema de «Ciutat que s’endevina», per exemple, hi trobem l’acumulació repetitiva; a «Ciutat que se sap» comença a desplegar els versos llargs, sovint alexandrins, que li permeten esplaiar-se en l’evocació infinitesimal d’un univers detallat, concret, material; el qual, al llarg del llibre, s’anirà fent menys irreal, menys retòric. «Mort d’Hipòlit i les nits de Fedra» és un anunci de les èglogues i d’un dels mecanismes més poderosos de la poesia estellesiana: el collage entre el món clàssic (Horaci, Catul) i la materialitat immediata de la València de postguerra (tramvies, roba estesa, olor d’oli fregit). Són elements encara juxtaposats, que no es combinen d’una manera orgànica; la conjunció, però, ja està donada. 

Estellés sabrà sintetitzar-ho en les èglogues que trobem a Donzell amarg i que són, aquí, la irrupció de la seva gran poesia. D’entrada, són una paròdia (en un sentit no necessàriament burlesc) de la poesia garcilasista promoguda des de l’òrbita franquista cap al principi de la dictadura; els pastors, però, han esdevingut dues mecanògrafes, Galatea i Melibea, i el locus amoenus ara és una oficina on comenten els seus amors. Els versos són decasíl·labs blancs que precedeixen i anuncien les faules de Ferrater; el llenguatge realitza una peculiar combinació entre cultismes i col·loquialismes. I és a la tercera ègloga que trobem, com una tornada, aquell vers que es va repetint: «El món va a la catàstrofe, Bel·lisa». 

És la dualitat, també detectada per Iborra, que articularà bo-na part de la poesia estellesiana: el record d’una ègloga passada i el present catastròfic propi de la classe social de la qual formava part, «un entre tants», el poeta; un present catastròfic que articula els poemes de La nit, un recull engegat per la mort de la filla d’Estellés. D’allà surt l’estremidora cançó de bressol proemial que també obrirà Recomane tenebres, el primer volum de l’obra completa («Jo tinc una Mort petita / meua i ben meua només...»). El poema crucial, però, és «A Sant Vicent Ferrer», un veritable manifest que deixava enrere, definitivament, l’ègloga que havia estat potser possible abans de la guerra. Alhora que La nit, Estellés estava escrivint L’Hotel París, La clau que obre tots els panys o el Llibre de meravelles, llibres que publicaria molt més tard. Ja era, així, el més gran poeta de classe baixa que ha donat aquesta terra.