Sofia Vilella Pujol ha llegit Stalingrad i L’Oucomballa de Llibert Ferri i Teresa Ferri i n’ha escrit una ressenya a Núvol. La podeu llegir aquí

De vegades la literatura ens porta a llocs inesperats. Ens permet explorar espais fantàstics, temps passats, èpoques que encara no han arribat… i, fins i tot, ens dona accés a zones tan enigmàtiques com la frontera entre la vida i la mort. És justament aquesta frontera on es transporta Llibert Ferri, periodista conegut sobretot per la seva feina de corresponsal per a TV3 a Moscou, a la novel·la Stalingrad i L’Oucomballa, publicada recentment per l’editorial Saldonar. Aquest llibre, que l’autor firma conjuntament amb la seva germana Teresa Ferri, a qui es va endur la leucèmia l’any 2021, explora la mort i el dol d’una manera curiosa: a través d’una conversa que, com indica el subtítol de l’obra, està «fora del temps».

En Llibert, desconsolat davant la visió dels objectes inerts que la Tere ha deixat al morir i perseguit per una certa culpa de no haver sigut un bon germà, utilitza la ficció per ressuscitar la seva germana mitjançant un diàleg que, malgrat no ser estrictament real, tampoc no és del tot inventat. A partir de converses que han passat de debò i de records menys concrets que ha anat encaixant, l’autor fa que la germana li parli de les qüestions que els han marcat la vida: la literatura, el cinema, els viatges… La Tere agafa veu a partir de les emocions i els pensaments que en Llibert li coneixia, i d’aquesta manera l’autor pot explicar «la història viscuda de tots dos».

Així, la conversa esdevé una mena de recapitulació de la vida dels germans, que rememoren records compartits de la infància i fan un recorregut per les vivències que cada un va tenir a mesura que es feien grans. En Llibert té l’oportunitat de parlar de qüestions que tenien pendents, i a més fa un retrat molt viu de la seva germana, de la qual ressalta la innocència, la imaginació, la creativitat i una gran personalitat aventurera. Tot això sense perdre de vista que aquesta història íntima seva ha tingut lloc en paral·lel amb els successos mundials que ell ha conegut a causa de la seva professió; sempre hi ha un joc entre la recerca del relat memorístic personal i l’atenció per la Història que avançava fora de la vida privada.

Finalment, més enllà del gest gairebé terapèutic de reconstrucció, el diàleg amb la Tere li serveix a l’autor per plantejar una sèrie de reflexions sobre el dol que orbiten sobretot al voltant dels temes de la incertesa i la culpa. En general, la visió que en Llibert proposa sobre la mort és, per influència de la doctora Kübler-Ross, una visió no-final: la mort com a canvi, com a expectativa, com a continuïtat. La mort, en definitiva, com una absència que deixa lloc per a la presència, com un silenci que fa espai per a la veu de la persona estimada.