Katharina Pistor a l’Ara: “El sector financer té milions de regulacions, però continua col·lapsant”

Katharina Pistor (Friburg, Alemanya, 1963), catedràtica de dret comparat de la Universitat de Colúmbia, és una de les grans expertes a escala mundial sobre com la llei i el dret afecten l'economia. La jurista, que ha vingut a Barcelona invitada per la Fundació Irla, ha publicat a Saldonar el seu últim llibre, El codi del capital, en el qual analitza com el sistema financer està sustentat en un grapat d'institucions legals que li donen forma, però que alhora fan possible que es repeteixin les crisis i es perpetuïn les desigualtats. L’entrevista Leandre Ibar al diari Ara. Podeu llegir l’article aquí


—Què volia aconseguir amb aquest llibre?

Després de la crisi financera global, tenia la sensació que havíem d'entendre el funcionament intern del sistema financer. Havíem d'obrir el ventre de la bèstia per veure com funciona. No es pot preveure el calendari d'una crisi, però s'hauria de poder preveure una crisi d'aquella magnitud. Vaig descobrir que es poden desfer instruments financers complexos i al final el que hi trobes són institucions legals simples i petites: contractes, drets de propietat, garanties, dret corporatiu.

—Quan es creen aquestes institucions legals?

Podem tirar enrere fins als romans, però és a finals de l'Edat Mitjana que es veu la confluència de diferents institucions, públiques i privades. I es veu una tendència que la llei es va fent cada vegada més abstracta i hi ha gent que comença a jugar amb la llei. 

—Les capes més riques de la societat són les que aprofiten els forats de la llei.

És molt fàcil pensar que la burgesia va capturar els Parlaments. Hi ha lobis, segur, però si agafem el Codi Civil espanyol, amb tots els principis generals de dret contractual de propietat, i juntament amb el Codi Mercantil, es veu que en algun moment algú va pensar "¿Com puc protegir millor els meus drets?", perquè amb millors drets s'hi surt guanyant. I llavors és quan s'usa la llei que ja existeix. No es legislen els canvis, s'utilitza la llei existent i es compren les transaccions, les llicències i es fa de manera molt detallada. Pot passar que més endavant algú digui que el que has fet és il·legal, però qui ho digui t'haurà de portar als tribunals. Qui ho farà? Quants diners hauràs guanyat mentrestant? De manera que hi ha una segona fase, quan la gent directament juga amb la llei. Hi troben tota mena de forats fins que els legisladors la tornen a canviar. Tornant a la crisi del 2008, la història de les finances és la història de les crisis financeres, que és la història de la innovació jurídica. Perquè al final sempre arriba una crisi. Per què? Perquè massa gent esprem el sistema massa fort. S'endeuten massa, guanyen una pila de diners i prenen més riscos fins que el sistema col·lapsa.

—Per què s'esprem el sistema?

Els actius financers funcionen només perquè hi ha un compliment legal. Si ara et prometo que et pagaré un milió de dòlars, aquest actiu no el pots vendre. Però si soc una companyia que emet un bo d'un milió d'euros, mires el prospecte, que està escrit com un contracte, i penses que el podràs fer complir. Hi ha moltes més possibilitats de revendre el bo. Però si tothom emet instruments financers alhora i intentes complir-los tots, tens pànics bancaris. Llavors és quan l'estat intervé, perquè no vol que hi hagi crisis financeres, perquè les finances són massa importants per a l'economia. I és quan regulen fent que els bancs només puguin emetre certs tipus de crèdit o que hagin de complir amb alguns estàndards, però aquesta no és la solució, ja que el sistema esdevé més i més complex. Les primeres regulacions financeres són del 1866. Ara tenim milions de regulacions, però continua col·lapsant. La regulació és imperfecta perquè no podrà ser mai perfecta.

—Els estats poden limitar la complexitat de les regulacions?

El que espanta és que cada vegada és més complex de manera més ràpida. L'estat mai podrà anar per davant, és una il·lusió. El sector privat vol guanyar diners i usa les lleis. També negocia amb els reguladors, que per definició estan més limitats, perquè ningú els vol donar massa poder. I al damunt seu hi ha el Parlament, que és una criatura lenta que ha de passar molts procediments. Per tant, per fer el sistema financer més estable, l'hem de retallar i evitar que agafi massa riscos.

—El sistema no funciona?

El que funciona del nostre sistema és que no has de tenir un exèrcit per protegir les teves coses, pots confiar en l'estat. Té un cost, però és molt més barat que si ho haguessis de fer tu sol. Però el que has de fer és assegurar-te que pots litigar agressivament. Avui en dia la majoria de coses passen als grans bufets d'advocats. I, a més, vivim en un sistema globalitzat on no hi ha una sola llei estatal, tens diferents països. És més fàcil codificar els teus actius amb la llei anglesa o de Nova York i et pots assegurar que són les lleis que s'apliquen establint una jurisdicció intermediària. I de cop i volta t'has mudat fora d'Espanya sense sortir d'Espanya. Una mica de flexibilitat és important en un sistema transnacional, però s'ha anat massa lluny.

—Com afecta això possibles règims o governs populistes de dretes? Poden canviar el sistema?

Pot ser encara pitjor, tots juguen a aquest joc. Juguen la carta populista amb l'electorat, però després s'enriqueixen. Donald Trump no va canviar el sistema, ni Boris Johnson, i Le Pen no sé si ho farà. Parlen molt, però no ho veig. Quan pensem en el feixisme a Alemanya als anys 30, les grans empreses hi estaven totes a favor. El problema és que el sistema capitalista permet que les finances erosionin la democràcia i això és un desastre, per la inestabilitat i la precarietat que la gent sent en les seves vides. Per la qual cosa voten partits cada vegada més extrems. 

—I el populisme d'esquerres?

Crec que té massa fe que l'estat ens pot salvar. I en el sistema que he descrit, l'estat té una capacitat limitada. És a través de l'estat que els ciutadans hem d'actuar, però no n'hi ha prou amb regular i posar impostos, cal anar més a fons.

—Com?

Hi ha maneres de fer el sistema més estable. Cal tallar els subsidis al deute: no són una bona idea perquè llavors tothom en depèn massa. A més, caldria tenir un sistema de redistribució amb impostos i faria més difícil triar les jurisdiccions. Hauríem de pensar més a fons preguntes que ja es feien als inicis del capitalisme. ¿Les empreses haurien de poder controlar altres empreses? ¿S'hauria de permetre una responsabilitat limitada a inversors que inverteixen en actius que destrueixen el medi ambient? Hem de poder dir en algun moment "Això ja no ho fem". Per exemple, hem de permetre fallides bancàries. Al final el sistema financer és bàsicament socialista, però si el socialitzem, socialitzem-lo de debò. Potser no volem que tot sigui públic, però sí fer un reset a les normes. El sistema actual, que socialitza els riscos però permet guanys privats, no es pot justificar ni en termes morals, ni polítics, ni democràtics ni d'eficiència econòmica. No té cap sentit.

El codi del capital

El codi del capital

Katharina Pistor

General